No crec que ningú dubti que Alfons López-Tena és una de les persones que en qeust moment millor coneix la Constitució i el sistema legal espanyol. Doncs bé, això és el què ens va explicar sobre el referèndum que proposa ERC i el concert que promet CiU.
Respecte del referèndum, cal dir que fins a la retallada del TC de l’Estatut era possible, però que –tot i no estar recorreguda per ningú- el TC es va “esplaiar” deixant la Generalitat sense competències en la convocació de referèndums. Per tant, actualment totes dues propostes serien anticonstitucionals.
Hi ha dues maneres de fer que una iniciativa legislativa anticonstitucional progressi:
a) amb el compromís de tots els grups parlamentaris + totes les comunitats autònomes + el defensor del pueblo de no recòrrer-la davant el TC, com va passar amb la supressió del servei militar obligatori. Crec que no cal ser optimistes de què aquest fós el cas tractant-se del dret de Catalunya de decidir constituïr-se com estat independent, oi?
b) L’altre opció es reformar la Constitució. I això sí que és fantàstic. Aquest és el procés per fer-ho:
a. Primer es vota la iniciativa de reforma, que cal comptar amb 234 vots favorables per progressar ( tenim en compte que els parlamentaris catalans –comptant els del PSC i els del PP- són només 47. Cal dir que per exemple per reformar l’Estatut basc (pla Ibarretxe) calien només 176 escons, i no cal que us recordi com va acabar.
b. Si tot i així, la iniciativa legislativa progressés, es dissoldrien les Corts i es convocarien eleccions generals.
c. Un cop constituïda la nova cambra, caldria tornar a votar la reforma per aprovar-la definitivament, amb els 234 vots favorables necessaris.
d. Un cop aprovada al Congrès dels Diputats, caldria ser refrendada per Senat, i després signada pel cap d’estat (el rei).
Veieu viable aquest via-crucis??
dissabte, 11 de setembre del 2010
dijous, 12 d’agost del 2010
Inependència : sentit comú
Unitat, desafecció, personalismes, coalició, eleccions, independència, corrents crítics, escicions, crides, proclames, manifests.... I si provem de posar-hi una mica de sentit comú a tot plegat?
Fa dies que hi penso en tot plegat (deu ser que amb les vacances, m'avorreixo una mica), i el què penso és que tot ha canviat molt en molt poc temps (consultes populars, manifest del 12 d’abril, sentencia del TC, 10J, sentencia de Kosovo), amb el conseqüent ressó mediàtic de tot plegat dins i fora de Catalunya.
Els partits grans com CiU i ERC tenen unes maquinàries poc flexibles, i les hi costa reaccionar. Però el què sembla cada cop més clar és que l'independentisme avança amb força, i al final, ningú amb un mínim de sensibilitat nacional se'n voldrà quedar al marge.
Jo personalment crec que les estratègies electorals d'ERC i sobretot de CiU han deixat de ser vàlides a mig termini, i els seus dirigents se n'estan adonant, per que no són pas estúpids. I d'altra banda, la societat civil s'està mobilitzant com mai abans, i per tant les direccions d'aquestes dues formacions poítiques també reben pressió des de dins per part de les seves bases.
De moment, mantenen el discurs per donar una certa imatge de coherència i serenor davant les eleccions de la tardor; però un cop passades les eleccions, ni tant sols amb un eventual govern de coalició entre CiU i ERC, no podran aguantar tota la legislatura amb els arguments actuals, plens d'ambigüitat i de fogir d'estudi.
Cal que a les eleccions el vot independentista pro declaració unilateral i per via ràpida (sigui una sola i gran coalició SI +Rcat, o sigui per separat, com ells vulguin), tregui un resultat perceptible al Parlament, i que els ciutadans i associacions seguim empenyent un cop passades les eleccions, i seguim treballant cadascú des de la seva pròpia opció personal. I cal que mantinguem l'optimisme, per que al final la independència arribarà, per que una gran majoria, i cada cop més amplia, la volem.
Al final, tot es precipitarà -si no abans- quan el PP guanyi d'aqui dos anys les eleccions generals a Espanya...
Fa dies que hi penso en tot plegat (deu ser que amb les vacances, m'avorreixo una mica), i el què penso és que tot ha canviat molt en molt poc temps (consultes populars, manifest del 12 d’abril, sentencia del TC, 10J, sentencia de Kosovo), amb el conseqüent ressó mediàtic de tot plegat dins i fora de Catalunya.
Els partits grans com CiU i ERC tenen unes maquinàries poc flexibles, i les hi costa reaccionar. Però el què sembla cada cop més clar és que l'independentisme avança amb força, i al final, ningú amb un mínim de sensibilitat nacional se'n voldrà quedar al marge.
Jo personalment crec que les estratègies electorals d'ERC i sobretot de CiU han deixat de ser vàlides a mig termini, i els seus dirigents se n'estan adonant, per que no són pas estúpids. I d'altra banda, la societat civil s'està mobilitzant com mai abans, i per tant les direccions d'aquestes dues formacions poítiques també reben pressió des de dins per part de les seves bases.
De moment, mantenen el discurs per donar una certa imatge de coherència i serenor davant les eleccions de la tardor; però un cop passades les eleccions, ni tant sols amb un eventual govern de coalició entre CiU i ERC, no podran aguantar tota la legislatura amb els arguments actuals, plens d'ambigüitat i de fogir d'estudi.
Cal que a les eleccions el vot independentista pro declaració unilateral i per via ràpida (sigui una sola i gran coalició SI +Rcat, o sigui per separat, com ells vulguin), tregui un resultat perceptible al Parlament, i que els ciutadans i associacions seguim empenyent un cop passades les eleccions, i seguim treballant cadascú des de la seva pròpia opció personal. I cal que mantinguem l'optimisme, per que al final la independència arribarà, per que una gran majoria, i cada cop més amplia, la volem.
Al final, tot es precipitarà -si no abans- quan el PP guanyi d'aqui dos anys les eleccions generals a Espanya...
dissabte, 31 de juliol del 2010
CiU i la reforma laboral de Zapatero
Un altre cop! Ahir la sucursal a Madrid de CiU va a tornar a fer de "mamporreros" del PSOE i amb la seva abstenció va permetre que s'aprobés la reforma del mercat laboral més restrictiva i més contrària als drets dels treballadors de la història de la democràcia
Alguns diran que és lògic, que CiU és el partit petitburgès i conservador dels empresaris catalans. Però no hi estic del tot d'acord. Aquesta reforma laboral és la de les empreses casposes que només són prou competitives per vendre a espanya i altres paisos tercermundistes, que només saben explotar els treballadors, perque no saben liderar-los ni formar-los per ser més competitus i flexibles.
Hi ha però un altre tipus d'empresari a Catalunya : els empresaris que ha sabut internacionalitzar les seves empreses, que han apostat per la recerca i innovació, per la formació continuada, per flexibilitzar les estrucutres jeràrquiques, per endagar programes eficaços de gestió integrada, de millora continua i de formació continua. I que no només no es veuen tan afectats per la crtisi, sin que veuen al davant un escenari propici i esperançador. Parlo dels empresaris que saben que el mercat del nostre pais és a Alemanya, als Estats Units, a Finlàndia, Austràlia o el Japó, que estan fins els collons dels clientalismes de Foment vers la CEOE, i que parlen català. Parlo, entre d'altres, del Cercle Català de Negocis.
Aquests empresaris, que siginifiquen el futur econòmic de casa nostra, i que aposten per la independència, i que, esperem-ho, no votaran CiU mai més, Sr Mas
Alguns diran que és lògic, que CiU és el partit petitburgès i conservador dels empresaris catalans. Però no hi estic del tot d'acord. Aquesta reforma laboral és la de les empreses casposes que només són prou competitives per vendre a espanya i altres paisos tercermundistes, que només saben explotar els treballadors, perque no saben liderar-los ni formar-los per ser més competitus i flexibles.
Hi ha però un altre tipus d'empresari a Catalunya : els empresaris que ha sabut internacionalitzar les seves empreses, que han apostat per la recerca i innovació, per la formació continuada, per flexibilitzar les estrucutres jeràrquiques, per endagar programes eficaços de gestió integrada, de millora continua i de formació continua. I que no només no es veuen tan afectats per la crtisi, sin que veuen al davant un escenari propici i esperançador. Parlo dels empresaris que saben que el mercat del nostre pais és a Alemanya, als Estats Units, a Finlàndia, Austràlia o el Japó, que estan fins els collons dels clientalismes de Foment vers la CEOE, i que parlen català. Parlo, entre d'altres, del Cercle Català de Negocis.
Aquests empresaris, que siginifiquen el futur econòmic de casa nostra, i que aposten per la independència, i que, esperem-ho, no votaran CiU mai més, Sr Mas
dijous, 22 de juliol del 2010
Que Viva España!
Quan he escoltat aquest matí la noticia, no he pogut evitar fer-me un tip de riure : la federació espanyola de futbol ha decidit decretar una amnistía –aquesta és la paraula que han emprat, amnistía-, per a tots els jugadors de la lliga amb targetes. El motiu : que Espanya ha guanyat el Mundial,¿ voleu més motiu?
M’ha recordat els indults de Setmana Santa que donava Franco, graciosament. Són tan d’agraïr aquests gestos! Són tan macos i tan “campetxanos” els dirigents de la nació aquesta indisoluble veïna!
Ara, això sí, la multa de 15.000 euros a Guardiola no li retiren. Sembla que no voldriem mai reconéixer el mèrit del Barça, i del Pep en especial, al joc de la “Roja”. Aixó ja ho tenia també el caudillo : els indults eren només per presos comuns, als presos polítics no se’ls indultava.
Jo li voldria preguntar al Sr Villar una qüestió que m’inquieta i, ho confesso, em fa perdre la son. Sr Villar, si els catalans fem bondat i acatem la sentencia del TC, i votem tots CiU i el PSC a les properes, i acceptem de bon grat la insolubilitat aquesta nazional(socialista) espanyola, ens deixarà jugar, en comptes d’un partit internacional de costellada a l’any, dos partits internacionals de costellada a l’any (encara que sigui als Estats Units)?
Es més, se m’acut preguntar a la resta de federacions esportives, i al comité olímpic español : ¿Si els catalans deixem de donar la murga amb la dèria aquesta de la nació i de l’autodeterminació, ens deixaran tenir seleccions catalanes en les competicions internacionals, posem per cas de Subbúteo i de Mah Jong? I de bàdmniton què me’n dieuen del Bàdminton?
Catalanes, catalans, si ens diuen que sí què fem, ho provem?
Que viva España!
Quan he escoltat aquest matí la noticia, no he pogut evitar fer-me un tip de riure : la federació espanyola de futbol ha decidit decretar una amnistía –aquesta és la paraula que han emprat, amnistía-, per a tots els jugadors de la lliga amb targetes. El motiu : que Espanya ha guanyat el Mundial,¿ voleu més motiu?
M’ha recordat els indults de Setmana Santa que donava Franco, graciosament. Són tan d’agraïr aquests gestos! Són tan macos i tan “campetxanos” els dirigents de la nació aquesta indisoluble veïna!
Ara, això sí, la multa de 15.000 euros a Guardiola no li retiren. Sembla que no voldriem mai reconéixer el mèrit del Barça, i del Pep en especial, al joc de la “Roja”. Aixó ja ho tenia també el caudillo : els indults eren només per presos comuns, als presos polítics no se’ls indultava.
Jo li voldria preguntar al Sr Villar una qüestió que m’inquieta i, ho confesso, em fa perdre la son. Sr Villar, si els catalans fem bondat i acatem la sentencia del TC, i votem tots CiU i el PSC a les properes, i acceptem de bon grat la insolubilitat aquesta nazional(socialista) espanyola, ens deixarà jugar, en comptes d’un partit internacional de costellada a l’any, dos partits internacionals de costellada a l’any (encara que sigui als Estats Units)?
Es més, se m’acut preguntar a la resta de federacions esportives, i al comité olímpic español : ¿Si els catalans deixem de donar la murga amb la dèria aquesta de la nació i de l’autodeterminació, ens deixaran tenir seleccions catalanes en les competicions internacionals, posem per cas de Subbúteo i de Mah Jong? I de bàdmniton què me’n dieuen del Bàdminton?
Catalanes, catalans, si ens diuen que sí què fem, ho provem?
M’ha recordat els indults de Setmana Santa que donava Franco, graciosament. Són tan d’agraïr aquests gestos! Són tan macos i tan “campetxanos” els dirigents de la nació aquesta indisoluble veïna!
Ara, això sí, la multa de 15.000 euros a Guardiola no li retiren. Sembla que no voldriem mai reconéixer el mèrit del Barça, i del Pep en especial, al joc de la “Roja”. Aixó ja ho tenia també el caudillo : els indults eren només per presos comuns, als presos polítics no se’ls indultava.
Jo li voldria preguntar al Sr Villar una qüestió que m’inquieta i, ho confesso, em fa perdre la son. Sr Villar, si els catalans fem bondat i acatem la sentencia del TC, i votem tots CiU i el PSC a les properes, i acceptem de bon grat la insolubilitat aquesta nazional(socialista) espanyola, ens deixarà jugar, en comptes d’un partit internacional de costellada a l’any, dos partits internacionals de costellada a l’any (encara que sigui als Estats Units)?
Es més, se m’acut preguntar a la resta de federacions esportives, i al comité olímpic español : ¿Si els catalans deixem de donar la murga amb la dèria aquesta de la nació i de l’autodeterminació, ens deixaran tenir seleccions catalanes en les competicions internacionals, posem per cas de Subbúteo i de Mah Jong? I de bàdmniton què me’n dieuen del Bàdminton?
Catalanes, catalans, si ens diuen que sí què fem, ho provem?
Que viva España!
Quan he escoltat aquest matí la noticia, no he pogut evitar fer-me un tip de riure : la federació espanyola de futbol ha decidit decretar una amnistía –aquesta és la paraula que han emprat, amnistía-, per a tots els jugadors de la lliga amb targetes. El motiu : que Espanya ha guanyat el Mundial,¿ voleu més motiu?
M’ha recordat els indults de Setmana Santa que donava Franco, graciosament. Són tan d’agraïr aquests gestos! Són tan macos i tan “campetxanos” els dirigents de la nació aquesta indisoluble veïna!
Ara, això sí, la multa de 15.000 euros a Guardiola no li retiren. Sembla que no voldriem mai reconéixer el mèrit del Barça, i del Pep en especial, al joc de la “Roja”. Aixó ja ho tenia també el caudillo : els indults eren només per presos comuns, als presos polítics no se’ls indultava.
Jo li voldria preguntar al Sr Villar una qüestió que m’inquieta i, ho confesso, em fa perdre la son. Sr Villar, si els catalans fem bondat i acatem la sentencia del TC, i votem tots CiU i el PSC a les properes, i acceptem de bon grat la insolubilitat aquesta nazional(socialista) espanyola, ens deixarà jugar, en comptes d’un partit internacional de costellada a l’any, dos partits internacionals de costellada a l’any (encara que sigui als Estats Units)?
Es més, se m’acut preguntar a la resta de federacions esportives, i al comité olímpic español : ¿Si els catalans deixem de donar la murga amb la dèria aquesta de la nació i de l’autodeterminació, ens deixaran tenir seleccions catalanes en les competicions internacionals, posem per cas de Subbúteo i de Mah Jong? I de bàdmniton què me’n dieuen del Bàdminton?
Catalanes, catalans, si ens diuen que sí què fem, ho provem?
diumenge, 18 de juliol del 2010
10J + 7 : No és temps de pessimisme
Avui és dissabte 17 de juliol, fa just una setmana de la primera gran manifestació inequívocament independista i massiva de la nostra història.
Es veritat que tots esperàvem més resolució per part de CiU ahir al Parlament. També hauriem volgut que ERC no hagués votat en contra de la ILP a la Mesa, i segurament que Montilla hagués fet pública l’escissió definitiva del PSC amb el PSOE.
Tot això hagués sigut la rehòstia, sens dubte.
Ara bé, no comencem amb la nostra tendència atàvica al victimisme i a fer els ploramiques. Ara no és moment de queixes ni de planys, i no podem començar-nos a desinflar tan aviat, collons!
He llegit i sentit molta gent dient que no ha canviat res, que els polítics segueixen fent la seva, que si el tacticisme, que si el partidisme.... A veure, i què voleu?
Portem trenta anys amb aquesta inèrcia, i no només n’hem de culpar els polítics : portem trenta anys consentint-ho. Tot just avui fa una setmana que els hi hem dit que m’estem tips, i comencen a païr-ho. Siguem pragmàtics, no podem pretendre que trenta anys de sistema partidista corrumput i allunyat de la voluntat sobirana dels ciutadans, s’arregli en una setmana, ni en un mes, ni en un any.
Ara bé, feta aquesta reflexió, penso que no és cert que les coses no hagin canviat. Han canviat, i molt. Us en posaré uns exemples :
- Ara fa un any, ningú no podia sospitar que l’alcalde d’Arenys de Munt decidís fer una consulta sobiranista al seu municipi. Des d’aleshores, mig milió de persones ja han votat per la independència, amb una organització impecable, i una cobertura internacional sense precedents. Ja hi ha convocada data per la consulta a Barcelona, amb milers de voluntaris mobilitzats, i una de les seus en serà el Camp Nou.
- Els independentistes ja no som només pencaires i estudiants : jubilats, autònoms i fins i tot empresaris i directius de grans empreses es declaren independentistes.
- Ja són pocs els que realment creuen que Espanya pot impedir-nos amb la legislació internacional a les mans, ser un estat. L’argument de treure els tancs no se sent enlloc, ni se’l creu ningú.
- Després de la sentència del TC, la resposta no només va venir de Casa Nostra : eurodiputats, representants de l’Eurocambra, juristes de reconegut prestigi internacional, partits nacionalistes d’arreu (des d’Escòcia al Quebec), i fins i tot un premi Nobel de la Pau i ex-president dels EEUU han protestat formalment contra la sentència i l’han titllada d’error i de retrocés democràtic.
- La major manifestació popular de la història de Catalunya, i per primera vegada, indubtablement independentista. Fins i tot els mitjans espanyols més conservadors n’han corroborat tant la multitudinària afluència, com el caràcter independentista.
- Ressó internacional als principals mitjans d’Europa, els EEUU, Canadà i Amèrica Llatina. La notícia més llegida de la secció europea de la BBC ha estat l’article sobre la Manifestació. Molts mitjans, com ara el Times o el Guardian fins i tot parlant de la victòria espanyola del Mundial de Sudàfrica han remarcat el paper dels jugadors catalans i del Barça, i han fet esment a la confrontació entre Catalunya i Espanya.
- En tots, o si més no gairebé tots, els articles en diversos idiomes sobre la manifestació, es descriu Catalunya com una regió “rica”, “pròspera” o “avançada” (en contraposició implícita a la resta de l’estat). El propi Jimmy Carter va comparar Catalunya amb els Estats Units en el seu discurs en l’entrega del Premi Internacional Catalunya. Pels qui no hagueu tingut ocasió de llegir el seu discurs, dir-vos que està molt ben estructurat, és rigorós i ben documentat, i la comparació que acabo d’assenayalar dubto molt que sigui casual o superficial. Amb tot aixó, la premsa internacional, per primer cop des de la transició democràtica, comença de mostrar si no suport, al menys certa simpatia per la causa catalana. En definitiva, s’està creant un corrent d’opinió propici per Catalunya al món.
- Però sense cap dubte, la mostra més clara de que les coses es mouen és la reacció del Congrés dels Diputats aquesta setmana davant les intervencions dels diputats catalans.
Sincerament, no m’imagino fa només tres mesos en Ridao a la tribuna del congrés parlant obertament d’independència –d’independència unilateralment declarada-, com va fer, sense que els cavernaris espanyols tant al govern com a l’oposició no se l’haguéssin menjat cru. Començant pel propi president del congrés dels diputats, el pseudosocialista, pseudofederalista i pseudodemòcrata, fill-de-falangista, ultracatòlic-legionario-de-cristo Sr José Bono, que estava callat com un puta, mossegant-se la llèngua.
Referent a la reacció (o més aviat, la no reacció ) dels polítics espanyols a les declaracions de Duran, Ridao i Herrera, crec que al darrere hi ha qualsevol cosa menys respecte i fair play democràtic parlamentari. En un context econòmic on el món mira molt de prop el què fa Espanya, per la por que es converteixi en una Grècia a lo bèstia que faci perillar l’estabilitat econòmica i monetària europea; una sortida de to espanyolista autoritària a les intervencions de CiU i el grup mixt català hagués recorregut les principals pàgines de color sèpia de tot el món en qüestió d’hores. Es més, probablement el ràting del deute espanyol hagués baixat i el seus tipus d’interès haguéssin pujat.
En resum, que les coses sí que es mouen. I més que hem de fer que es moguin a la tardor, a les eleccions al Parlament. Tots els que vam cridar “Independència” hem de ser conseqüents amb aquest sentiment, i tenir clar qui són els que ens el poden representar al Parlament. I hem de ser nosaltres que hem de fer que les coses se segueixin movent després de les eleccions. L’escenari és el més propici des de fa tres-cents anys, i no el podem desaprofitar amb victimisme, amb planys i amb pessimisme. Ara tot això no toca, com diria l’expresident Pujol, però evidentment tampoc no toca ni pluja fina, ni peix al cove, ni altres orgues.
Ara toca apostar per la independència. Ni tan sols els polítics de Madrid han gosat argumentar que la nostra independència unilateral i pacífica no és possible sense el consentiment d’Espanya, si de debó la volem. No han gosat dir-ho per què saben perfectament que ara els catalans i catalanes sóm conscients que ningú no ens ho pot impedir. Fixeu-vos doncs si n’han canviat de coses!
Es veritat que tots esperàvem més resolució per part de CiU ahir al Parlament. També hauriem volgut que ERC no hagués votat en contra de la ILP a la Mesa, i segurament que Montilla hagués fet pública l’escissió definitiva del PSC amb el PSOE.
Tot això hagués sigut la rehòstia, sens dubte.
Ara bé, no comencem amb la nostra tendència atàvica al victimisme i a fer els ploramiques. Ara no és moment de queixes ni de planys, i no podem començar-nos a desinflar tan aviat, collons!
He llegit i sentit molta gent dient que no ha canviat res, que els polítics segueixen fent la seva, que si el tacticisme, que si el partidisme.... A veure, i què voleu?
Portem trenta anys amb aquesta inèrcia, i no només n’hem de culpar els polítics : portem trenta anys consentint-ho. Tot just avui fa una setmana que els hi hem dit que m’estem tips, i comencen a païr-ho. Siguem pragmàtics, no podem pretendre que trenta anys de sistema partidista corrumput i allunyat de la voluntat sobirana dels ciutadans, s’arregli en una setmana, ni en un mes, ni en un any.
Ara bé, feta aquesta reflexió, penso que no és cert que les coses no hagin canviat. Han canviat, i molt. Us en posaré uns exemples :
- Ara fa un any, ningú no podia sospitar que l’alcalde d’Arenys de Munt decidís fer una consulta sobiranista al seu municipi. Des d’aleshores, mig milió de persones ja han votat per la independència, amb una organització impecable, i una cobertura internacional sense precedents. Ja hi ha convocada data per la consulta a Barcelona, amb milers de voluntaris mobilitzats, i una de les seus en serà el Camp Nou.
- Els independentistes ja no som només pencaires i estudiants : jubilats, autònoms i fins i tot empresaris i directius de grans empreses es declaren independentistes.
- Ja són pocs els que realment creuen que Espanya pot impedir-nos amb la legislació internacional a les mans, ser un estat. L’argument de treure els tancs no se sent enlloc, ni se’l creu ningú.
- Després de la sentència del TC, la resposta no només va venir de Casa Nostra : eurodiputats, representants de l’Eurocambra, juristes de reconegut prestigi internacional, partits nacionalistes d’arreu (des d’Escòcia al Quebec), i fins i tot un premi Nobel de la Pau i ex-president dels EEUU han protestat formalment contra la sentència i l’han titllada d’error i de retrocés democràtic.
- La major manifestació popular de la història de Catalunya, i per primera vegada, indubtablement independentista. Fins i tot els mitjans espanyols més conservadors n’han corroborat tant la multitudinària afluència, com el caràcter independentista.
- Ressó internacional als principals mitjans d’Europa, els EEUU, Canadà i Amèrica Llatina. La notícia més llegida de la secció europea de la BBC ha estat l’article sobre la Manifestació. Molts mitjans, com ara el Times o el Guardian fins i tot parlant de la victòria espanyola del Mundial de Sudàfrica han remarcat el paper dels jugadors catalans i del Barça, i han fet esment a la confrontació entre Catalunya i Espanya.
- En tots, o si més no gairebé tots, els articles en diversos idiomes sobre la manifestació, es descriu Catalunya com una regió “rica”, “pròspera” o “avançada” (en contraposició implícita a la resta de l’estat). El propi Jimmy Carter va comparar Catalunya amb els Estats Units en el seu discurs en l’entrega del Premi Internacional Catalunya. Pels qui no hagueu tingut ocasió de llegir el seu discurs, dir-vos que està molt ben estructurat, és rigorós i ben documentat, i la comparació que acabo d’assenayalar dubto molt que sigui casual o superficial. Amb tot aixó, la premsa internacional, per primer cop des de la transició democràtica, comença de mostrar si no suport, al menys certa simpatia per la causa catalana. En definitiva, s’està creant un corrent d’opinió propici per Catalunya al món.
- Però sense cap dubte, la mostra més clara de que les coses es mouen és la reacció del Congrés dels Diputats aquesta setmana davant les intervencions dels diputats catalans.
Sincerament, no m’imagino fa només tres mesos en Ridao a la tribuna del congrés parlant obertament d’independència –d’independència unilateralment declarada-, com va fer, sense que els cavernaris espanyols tant al govern com a l’oposició no se l’haguéssin menjat cru. Començant pel propi president del congrés dels diputats, el pseudosocialista, pseudofederalista i pseudodemòcrata, fill-de-falangista, ultracatòlic-legionario-de-cristo Sr José Bono, que estava callat com un puta, mossegant-se la llèngua.
Referent a la reacció (o més aviat, la no reacció ) dels polítics espanyols a les declaracions de Duran, Ridao i Herrera, crec que al darrere hi ha qualsevol cosa menys respecte i fair play democràtic parlamentari. En un context econòmic on el món mira molt de prop el què fa Espanya, per la por que es converteixi en una Grècia a lo bèstia que faci perillar l’estabilitat econòmica i monetària europea; una sortida de to espanyolista autoritària a les intervencions de CiU i el grup mixt català hagués recorregut les principals pàgines de color sèpia de tot el món en qüestió d’hores. Es més, probablement el ràting del deute espanyol hagués baixat i el seus tipus d’interès haguéssin pujat.
En resum, que les coses sí que es mouen. I més que hem de fer que es moguin a la tardor, a les eleccions al Parlament. Tots els que vam cridar “Independència” hem de ser conseqüents amb aquest sentiment, i tenir clar qui són els que ens el poden representar al Parlament. I hem de ser nosaltres que hem de fer que les coses se segueixin movent després de les eleccions. L’escenari és el més propici des de fa tres-cents anys, i no el podem desaprofitar amb victimisme, amb planys i amb pessimisme. Ara tot això no toca, com diria l’expresident Pujol, però evidentment tampoc no toca ni pluja fina, ni peix al cove, ni altres orgues.
Ara toca apostar per la independència. Ni tan sols els polítics de Madrid han gosat argumentar que la nostra independència unilateral i pacífica no és possible sense el consentiment d’Espanya, si de debó la volem. No han gosat dir-ho per què saben perfectament que ara els catalans i catalanes sóm conscients que ningú no ens ho pot impedir. Fixeu-vos doncs si n’han canviat de coses!
diumenge, 11 de juliol del 2010
Carta a una amiga japonesa
Dear (...)
There was a massive demonstration yesterday in Barcelona, to protest against Constitutional Court’s sentence on Estatut (Catalan Law to regulate how the political, economic and cultural relations between Catalonia and Spain should be).
90% of Catalan congressmen approved this law four years ago, and it was later approved in Madrid Parliament too; but now the Constitutonal Court –mostly conservative- has banned 14 articles, refering the national identity, the Catalan language, and so on; and they also prohibited Catalonia to renegotiate its economic contribution to Spain, which will always be stated by Spanish government.
Some politicians in Europe has protested against this sentence too (i.e. the President and the vice-president of the Eurochamber); and even the Nobel awarded former US president Jimmy Carter declared that it is a mistake and an offense to Catalonia. He was awarded last week with the Catalunya International award, and offered to send international supervisors from his Carter Center to Catalonia if a Poll on independence took place.
The figures about the people taking part in the protest are quite similar in all media (weird, so it must be true), between 1.1 and 1.5 million people. Most of demonstrators were wearing “estelades” (independentist flags), in a proportion that I esteem of 1 senyera (catalan flag) for 8 or 10 estelades (independentist flags). All Spanish journals (even the most centralist and conservative ) recognise today that the demonstration was clearly independentist.
I was there and it was spectacular : the whole Passeig de Gracia, and all the streets leading there (Aragó, València, Consell de Cent); Diagonal Ave. from I-don’t-know-where up to Passeig de Gracia in both directions, Gran Via from Casanovas or so up to Tetuan Sq..... everything full of people, with no room to swing a cat, beneath a sea composed of estelades and senyeres, and banners claiming for independence ( bye bye Spain, Game Over, Catalonia is not Spain... both in Catalan and English).
There will be elections for the Catalan Parliament next fall, and as a latest news, former Football Club Barcelona’s President, Joan Laporta presents himself leading an independentist party.
I don’t want to bother you, but I thought I should keep you informed about this, for you to come back after summer.
Please let me drop a few lines if you are not too busy.
There was a massive demonstration yesterday in Barcelona, to protest against Constitutional Court’s sentence on Estatut (Catalan Law to regulate how the political, economic and cultural relations between Catalonia and Spain should be).
90% of Catalan congressmen approved this law four years ago, and it was later approved in Madrid Parliament too; but now the Constitutonal Court –mostly conservative- has banned 14 articles, refering the national identity, the Catalan language, and so on; and they also prohibited Catalonia to renegotiate its economic contribution to Spain, which will always be stated by Spanish government.
Some politicians in Europe has protested against this sentence too (i.e. the President and the vice-president of the Eurochamber); and even the Nobel awarded former US president Jimmy Carter declared that it is a mistake and an offense to Catalonia. He was awarded last week with the Catalunya International award, and offered to send international supervisors from his Carter Center to Catalonia if a Poll on independence took place.
The figures about the people taking part in the protest are quite similar in all media (weird, so it must be true), between 1.1 and 1.5 million people. Most of demonstrators were wearing “estelades” (independentist flags), in a proportion that I esteem of 1 senyera (catalan flag) for 8 or 10 estelades (independentist flags). All Spanish journals (even the most centralist and conservative ) recognise today that the demonstration was clearly independentist.
I was there and it was spectacular : the whole Passeig de Gracia, and all the streets leading there (Aragó, València, Consell de Cent); Diagonal Ave. from I-don’t-know-where up to Passeig de Gracia in both directions, Gran Via from Casanovas or so up to Tetuan Sq..... everything full of people, with no room to swing a cat, beneath a sea composed of estelades and senyeres, and banners claiming for independence ( bye bye Spain, Game Over, Catalonia is not Spain... both in Catalan and English).
There will be elections for the Catalan Parliament next fall, and as a latest news, former Football Club Barcelona’s President, Joan Laporta presents himself leading an independentist party.
I don’t want to bother you, but I thought I should keep you informed about this, for you to come back after summer.
Please let me drop a few lines if you are not too busy.
dissabte, 10 de juliol del 2010
Ara és el moment!
Totes les revolucions modernes (hi incloc la independència dels EEUU ) s'han forjat seguint el model hegelià de tesi-antítesi-síntesi.
Cal un revulsió per mobilitzar les masses i les nacions. Per que EEUU entrès en la Gran Guerra va caldre que Alemanya enfonsés el Lusitania, per què entrés en la Segona Guerra Mundial va caldre que Hiro Ito enfonsés tota la flota a Pearl Harbour, per què els EEUU ocupéssin Afganistan per interessos econòmics va caldre que caiessin les torres bessones....
La sentència del TC és la nostra oportunitat, la nostra antítesi a la tesi colonialista espanyola, de la que s'acabarà formant la síntesi d'un estat català sobirà, avançat i innovador. El món ja ho està esperant... no ho espatllem!
Per cert, jo no em crec que el Club Bilderberg es reunís a Sitges per casualitat.
Espanya és un gra al cul que posa en perill la solvència de l'eurozona i de tota la Unió Europea. Què farà Europa, deixar que Catalunya s'enfonsi amb el vaixell podrit d'Espanya, o rescatar-la abans de la catàstrofe per què contribueixi a la seva recuperació econòmica? En part, aquesta decisió depèn de com sapiguem explicar la nostra realitat al món. Ara és el moment de ser coherents amb el nostre relat.
Cal un revulsió per mobilitzar les masses i les nacions. Per que EEUU entrès en la Gran Guerra va caldre que Alemanya enfonsés el Lusitania, per què entrés en la Segona Guerra Mundial va caldre que Hiro Ito enfonsés tota la flota a Pearl Harbour, per què els EEUU ocupéssin Afganistan per interessos econòmics va caldre que caiessin les torres bessones....
La sentència del TC és la nostra oportunitat, la nostra antítesi a la tesi colonialista espanyola, de la que s'acabarà formant la síntesi d'un estat català sobirà, avançat i innovador. El món ja ho està esperant... no ho espatllem!
Per cert, jo no em crec que el Club Bilderberg es reunís a Sitges per casualitat.
Espanya és un gra al cul que posa en perill la solvència de l'eurozona i de tota la Unió Europea. Què farà Europa, deixar que Catalunya s'enfonsi amb el vaixell podrit d'Espanya, o rescatar-la abans de la catàstrofe per què contribueixi a la seva recuperació econòmica? En part, aquesta decisió depèn de com sapiguem explicar la nostra realitat al món. Ara és el moment de ser coherents amb el nostre relat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
